¿QUIÉN ES EL OTRO?

Este espacio (que espero ir aprendiendo a ver cómo va) para que no me pase como antes (que mandando la imagen de Libera, la he puesto dónde no era y ha quedado la dirección y no la foto), lo que querría es adoptar una postura dialógica para con los temas que se proponen. Desde hace mucho tiempo, este investigador, POP, investiga en los foros de internet. POP es un proyecto artístico realizado dentro del marco de arte incrustado en la era postcapitalista (sobre incrustación: Brea (1998) “El tercer Umbral” Edición PDF) en los foros de internet. POP es una impostura anónima de internet, adoptada, como estrategia de acercamiento al otro, en los foros mediáticos y hacia la visión post-panóptica. El anonimato proporciona bellezas más allá de los individuos y abre campos a la reflexión y posibilita preguntas. Es que hemos determinado que lo que existe ya lo sabemos? En los foros, entre Lacan y Lacan: cruces entre post-foucaultianos y entre todo tipo de gente.
Gente que escribe en broma, gente que ha hecho un personaje que piensa de una determinada manera y así ayuda a resolver dialécticamente, alguno de esos juegos del lenguaje que nos atrapa, pero ahora, desde el otro lado, hay infinitas maneras de escribir, desde el anonimato. De hecho, como no se conoce a nadie, pues éso, es fácil inventar al otro o - se podría decir más acertadamente - a veces, no le queda a uno más remedio para comprender.
Para un servidor, hacer el mismo texto y colgarlo en dos foros distintos es plantear un dibujo. Para mí, el dibujo, la herramienta, que aunque siempre termina en imágenes, no por eso, ésa debe ser su naturaleza única.

Por otro lado, dentro del OCS Observatorio para la CiberSociedad se pueden leer artículos, donde se dice que los nicks, serían esa especie de comunicación mínima, que posibilita tener el canal abierto, pero que difícilmente se ponen en juego. Yo mismo lo he descrito como un partida de futbolín dónde lo bonito es ese momento a tirar la bola en el centro... allí esperando, mientras se dialoga – sobretodo en los foros libres, nada sucede y todo. Reservándose para su elección la capacidad de que pudiera ser distinto.

Decir que POP es un proyecto artístico sería distinto que decir que POP realmente es una novela interactiva. Pero ha sido, es y será una mezcla de todo éso. Un argumento. Una (im)postura. Con su nacimiento – algo diaspórico – y que se va creando, puesto que es en proceso.

Este trabajo es un trabajo político en contra del pensamiento único, al final. Y contiene, algunas preguntas interesantes para con el otro. Luego, el artículo cogió formato de dos páginas, para la revista. Dentro de las negociaciones que hice con el Director Pedagógico del centro, yo me cortaba el pelo y me quitaba el pendiente, pero no tenía porqué ser cristiano o un cristiano como decían ellos.

Para mí, un nick es un cuerpo de texto muerto (Derrida, Baudrillard) sin autor (Lacan, Foucault).



L’exposició “SENSATION”, la seva polèmica i l’escola
Per Toni Carrasco
Professor de E.V.i P.

Qualsevol que s’interessi per l’art contemporani s’adonarà que fa temps que l’art no es dedica a donar color, ni a mostrar estils diferents, ni estètiques, etc., cap mostra externa (del seu cos) és advertible de la mateixa manera a la que estàvem acostumats fins arribar a la nova era postmoderna.
A la modernitat, van ser artistes com: Gauguin, Cézanne, Van Gogh, Matisse, Picasso, Kandinsky, etc. els que lluitaven per donar noves visions d’un món dominat per les estructures socials rígides que donaven una visió única i exclusiva del món (sens dubte, aquesta era la que ells creien com bona). Les altres visions del món eren obviades i condemnades a no existir. La revolució dels artistes va consistir a evidenciar aquestes visions múltiples que eren el reflex d’una nova època (l’era moderna), que venia explicada per molts esdeveniments com la revolució industrial, la creació de les ciutats, l’èxode del camp i les noves “maneres” de viure que suposaven.
Ara, en aquesta nova era postmoderna – batejada, així, per Lyotard a “La condició postmoderna” – els artistes ens arriben, sovint, com ho van fer durant els dies passats amb motiu d’una exposició al Museu Brooklyn de Nova York, o sigui, envoltats de titulars com: “L’exposició de la discòrdia[1]”, “Els neoiorquins es presenten en massa a veure l’exposició que va tractar de censurar Giuliani[2]”, “Cues per veure la polèmica mostra “Sensation” del Museu de Brooklyn[3]” o “Una exposició provoca l’escàndol a Nova York[4]”.
Les envolten paraules tan controvertides com: discòrdia, censura, polèmica, escàndol, i si ens endinsem en els articles trobarem paraules i frases com: ofensa[5], dos bàndols[6], provocatives[7], desafiants[8], contra els principis de la llibertat d’expressió[9], violentament ofesos[10], engrescador cultural[11], material malalt[12] i un llarg etc. que ens parlen de manera bàsica d’una lluita, d’una guerra, d’un conflicte. Potser, la posició de l’escola no hauria de ser la postura de força, posant els alumnes d’alguna de les dues bandes –encara que de vegades, o sempre, ens sigui pràcticament impossible– ni hagi de plantejar-se quin és el bàndol bo i quin el dolent, i potser sí que sigui el nostre deure, el d’estudiar l’esdeveniment o la natura del conflicte cultural.
Hi ha un problema latent que prové del fet de plantejar-nos el tema de l’art contemporani a l’escola:
a) què és el millor, tractar aquests temes, d’aquestes manifestacions humanes pretesament artístiques i treballar-les a classe? o
b) no fer-ho i deixar-ho com si no existís, deixant de banda l’alumne enfront d’aquests objectes?
La lectura fàcil d’aquests esdeveniments s’ens presenta com allò que veiem, escoltem i llegim en els mitjans de comunicació, envoltada de lluita, de polèmica d’anar aferrissadament a favor o en contra. L’art a l’escola ha d’anar un xic més enllà i comprendre ambdues postures, ensenyant a l’alumne a moure’s en terrenys tan difícils, escabrosos amb la serietat suficient com per encarar-los com un treball qualsevol. Transformar la provocació i l’escàndol en material treballable seria el nostre paper.

L’exemple més polèmic i controvertit de l’exposició “SENSATION”:
“Santa Verge Maria[13]” de Chris Ofili és una escultura que representa la Verge Maria. L’escàndol prové del fet que està feta amb excrements d’elefants. L’autor – diu el diari Avui – ho ha fet així, per reivindicar l’origen de la Verge, “el seu origen nigerià[14]”.
Trobem de partida dos punts:
a) el material amb el que està fet un tema religiós que és llegit com irreverent, ofensiu, pel sector més ortodox cristià.
b) l’origen “nou” de la Verge com a reivindicació, com a relectura d’una història.

Intentaré tractar, a grans trets, aquests dos punts:
És sabut que els costums fan la normalitat de les coses, que les coses noves el primer impediment amb el qual es troben és la seva manca de passat, de costum, de tradició. Això els va passar a artistes com els Impressionistes (que avui dia, agraden a tothom) que al presentar els seus treballs al Saló Oficial van ser rebutjats per grollers. Avui dia, són artistes consagrats (l’elevat preu de les seves obres sovint els fa que siguin vistos – quasi – com personatges sagrats) i a l’època van tenir molts problemes de legitimació, fins i tot, per seguir la seva professió.
Quin paper té la tradició en l’art contemporani? És sabut que l’art –com totes les qüestions humanes– tenen a veure amb l’herència cultural dels avantpassats i amb les accions i el diàleg que s’estableix amb els seus contemporanis. D’això l’Ofili n’és ostatge.

a) Sontag diu que, sempre, “l’artista acaba per elegir entre dos opcions intrínsecament limitatives, obligat a assumir una posició que és servil o insolent. Lloa o apacigua el seu públic, donant-li allò que ja coneix, o l’agredeix, donant-li allò que no desitja[15]”.
Quines són les preguntes adients per fer aquest treball –ofenós o crític, segons el punt de vista personal que s’adopti– poden ser més treballables? Per exemple, preguntar si és art o no, dependrà de a qui li preguntis i quin valor li doni a l’obra o als valors que ella li sembli que atorga. Segons això, et dirà una cosa o una altra. Fugim-ne. No ens plantegem preguntes tan transcendentals com aquesta, doncs, no ens remeten més que a la lluita del principi. Ens haurem de plantejar, per exemple, a quines tradicions ens remet l’obra.
1- A la tradició de les obres religioses.
2- A la tradició on les obres donen importància als materials amb què estan fetes.
3- A la tradició de obres on allò important sigui el concepte i no pas l’objecte, com seria l’Art Povera o el seu seguit Art Conceptual.

Segons el primer punt, hi ha tota una imagineria immensa d’obres de caràcter religiós on l’artista s’ha fixat[16]. Fer a la Verge Maria no tindria rés d’estrany si no fos pel segon punt, que és el relatiu al material.
En el segon punt i junt amb el tercer – el material i el concepte – hi ha tota una tradició d’obres que tractaven el tema dels seus materials, com part de la seva lectura, de la seva estructura interna. Els materials com productors de significats. A més el material –els excrements– no són la primera vegada que es fan servir a l’art, per exemple Piero Manzoni el 1955, mentre discutia sobre el paper quasi sagrat que s’atorgava als artistes com ell – i sota la influència dels Expressionistes Abstractes Americans- va enllaunar els seus propis excrements i els va vendre, com crítica – cínica, del fet que tot el que provenia dels artistes semblava ser vendible, fins i tot, quelcom tan refutable com allò. O com la polèmica que es va difondre en les mateixes pàgines de El País i de la Revista “Lápiz” (una molt recomanable revista d’art contemporani), entre Vargas Llosa i els redactors de la revista. Vargas Llosa al·ludia a una exposició d’un artista que havia utilitzat excrements d’elefants, per venir a dir, que eren el reflex de la decadència de l’art contemporani. L’art sols es mereixia allò, merda d’elefant, que per ell era una merda, però de dimensions gegants. Els articulistes de la Revista “Lápiz” deien que allò si que no tenia cap sentit, o millor dit, un: Vargas Llosa era un antic, un conservador que potser volia que l’art es dediqués de nou a una feina tant inofensiva, tan en favor dels sistemes dominants com la seva prosa[17].
De cop i volta ens sorgeix –de l’intercanvi cultural– una pregunta: el significat depèn de qui exposa (el comissari de la mostra), de l’autor (l’artista que ho ha presentat) o és, exclusivament, feina de l’espectador? Quin paper o significat tenen els excrements d’elefant a Guinea? Segons Albert Guasch en el seu article del Dominical de “El Periódico” del passat dissabte 17 d’octubre, explicava el vertader significat –el de procedència– dels excrements d’elefant: signifiquen poder i fertilitat, en les seves paraules diu: “a l’Àfrica l’elefant representa poder i l’excrement fertilitat. l’Ofili pinta un excrement d’elefant com pit de la polèmica Verge Maria.[18]”.
Quin paper tenen aquí? Quins valors els atorgo ... els meus valors d’aquí o els seus valors contextuals o inicials d’allà? De qui és l’obra d’art? De l’artista o de l’espectador? Tomkins en el seu llibre dedicat a l’artista iconoclasta per excel·lència, Marcel Duchamp, diu que “(...) si el procés d’analitzar (o pensar) era més significatiu que el resultat [en l’obra de Duchamp], per extensió, l’espectador, al veure’s implicat en aquest procés, deixaria de ser un espectador passiu per a convertir-se en un espectador actiu. Aquesta idea, que es remonta a Mallarmé i als simbolistes, constitueix una de les claus de la creixent influença de Duchamp fins avui, quan l’art tendeix a considerar-se més i més un procés en el que artista, objecte artístic i espectador participen d’un joc sense fi i d’interpretació i creació mútues[19]”. L’artista ens fa entrar en un joc perillós de la vida a través de l’art. L’art es confon amb la vida, per que està viu.
Però existeix un altre problema que es plantejà respecte de la conveniència o no d’adorar les icones: seríem capaços d’adorar purament un ésser invisible totalment? En el tercer curs de Crèdit Variable de l’ESO “Com llegir l’art?” ens hem trobat que en el llibre – un bon exemplar de llibre de text per aprendre – hi ha un apartat en que es refereix a la lluita d’iconoclastes contra adoradors d’imatges[20]. Aquest era “un debat molt important sobre l’acceptació o no d’imatges en el culte cristià”. Una lluita de forces. Per un cantó “el patriarca de Constantinoble [que] era iconoclasta” seguia una tradició que prevalia des del segle VIII en “tota l’església d’Orient”, però l’altra banda “El cap de l’església cristiana llatina, és a dir, occidental, era el papa Gregori el Magne” que era partidari d’una manifestació visual per a un millor culte.
Però un cop resolt aquest debat, en favor dels adoradors d’imatges, en sorgí un altre al si de l’església medieval, sobre si era adient, el fet de que per aquesta adoració – dins l’església cristiana occidental – s’havien de fer les imatges amb materials rics o, contràriament, amb materials pobres. Uns raonaven que “l’Església de Crist havia de ser pobra, perquè el seu fundador havia dit: Benaurats els pobres perquè d’ells és el regne dels cels”, però uns altres raonaven que “Déu havia de tenir les millors obres sortides de la mà de l’home. A Déu s’havia de consagrar i dedicar el millor, és a dir, l’or, la plata i les millors obres d’art”.
Si prenem aquesta idea, de que un concepte és més pur com menys valuós és el significant, què menys valuós que – aquí – un excrement d’elefant? Tornem amb l’Ofili. No seria doncs, l’excrement d’elefant un material suficientment pobre – sempre des del nostre blanc, occidental i industrial punt de vista – com per reflectir el pensament i l’opinió dels primers?
b) Quan a lectura que es pot fer de la “nova” procedència de la Verge Maria, segons, se’n pot extreure de l’escultura d’Ofili, després d’un estudi, dues consideracions:
1- Sobre el tema de l’origen guineà de la Verge Maria, no és el primer cop que algú s’interessa per les històries dels “altres”: els dominats, els vençuts[21]. Sovint podem veure la història – com apunta Jacques LeGoff a “Pensar la història”– com un relat dels vencedors. El mateix Lyotard s’encarrega de pronosticar – en el seu “La condición posmoderna” – una “desaparició” dels grans relats de la història de la humanitat, en favor d’altres més petits, més localistes i menys universals. Una història sempre és el fruït d’una mirada interessada. Si la mirada prové del mateix poble colonitzador – com és el cas d’occident – el mite serà lògic que sigui de la seva terra, occidental. No podia ser d’una altra manera. Davant aquesta lògica, la del poble colonitzat.
2- La reivindicació – obviant el rigor de la informació de l’artista i de les seves “proves[22]” – vol ser una nova lectura dels mites, de la història en clau posmoderna, multicultural. En el llibre de Clifford Geertz “Conocimiento Local”, la tesi que el belluga, promou una ciència – antropològica, de les activitats humanes i les seves explicacions – molt a nivell localista contra les acostumades teories universals de la humanitat. L’home és el reflex de la seva cultura, actua com un vincle de relacions en l’espai social i on ell – l’home – és l’encarregat de fer tensar aquestes forces. La veritat – sembla dir – no sempre la tenen els pobles que manen, hi ha veritats locals[23], que depenen dels petits pobles que les sostenen.
Podríem seguir fent l’estudi d’aquest joc d’interpretacions trobades, sense arribar a cap fi i aleshores, parant-se llegir la situació i discutir-la amb els grups de classe. Proposant preguntes del tipus:

Sobre la natura de l’art controvertit:
1. Pot ser una obra espantosa i, alhora, interessant? Hi ha una mesura? Per a qui?
2. Qui diu si una obra d’art és interessant o no? És el mateix que dir si és bonica o és lletja? Quin món els separa?
3. És legítim ofendre per fer art? Es pot fer alguna cosa sense ofendre el més mínim? Per a què fa servir aquesta violència l’artista o, en darrera instància, el comisari?
4. De qui depèn el concepte d’una obra d’art? En aquest sentit, quin paper li atorguem a l’artista, a l’espectador i a l’objecte artístic? Sempre ha estat de la mateixa manera aquesta relació entre els participants?
5. Hi ha un gust oficial i un gust no-oficial? Prové de l’antiga relació entre el “Saló Oficial” i el “Saló dels Refusats” del París de finals del s.XIX?
6. En un món multicultural i divers quin paper ténen les diferències estètiques i valoratives de l’art?

Sobre la Verge Maria:
1. Els mites cristians –i no solament la Verge Maria– ténen preferences per “salvar” grups racials?
2. Els mites ténen procedença, ténen raça? Si així fos que indicaria? Tindria sentit que el tinguéssin?
3. I per què se’ls representa d’aquesta manera tant occidentalitzada, si ningú no ha pogut probar mai la seva procedença?
4. Quan no hi ha estudi científic, ni proba ninguna, de part de qui es posen les creences? Quina és l’essencia del mite?
5. És violent l’acte de proclamar una veritat local – com podria ser la nostra – com una veritat universal? No és aquest mecanisme el que utilitza l’artista? O l’utilitzem nosaltres?
6. Quin paper tindria, en aquest aspecte, el discurs de l’artista sobre l’origen guineà de la Verge Maria?

[1] de Mas de Xaxàs, Xavier (1999) “La exposición de la discordia”, La Vanguardia, Domingo 3 de octubre de 1999, Pàg.67
[2] Carbajo, Juan A. (1999) “ Los neoyorquinos acuden en masa a ver la exposición que trató de censurar Giuliani”, El País, Dilluns, 4 d’octubre de 1999, Pàg.4
[3] Vendrell, Montserrat (1999) “Cues per a veure la polèmica mostra “Sensation” del Museu de Brooklyn”, Avui, dimecres 6 d’octubre de 1999, Pàg.45
[4] Article de redacció (1999) “Una exposición provoca el escándalo en Nueva York”, Revista Pronto nº 1432, del 16 d’octubre de 1999, Pàg.41[5] Vendrell, ibídem.
[5]Avui, ibídem.
[6] Vendrell, ibídem.
[7] Vendrell, ibídem.
[8] Vendrell, ibídem.
[9] Vendrell, ibídem.
[10] Revista Pronto, ibídem
[11] Carbajo, ibídem.
[12] Carbajo, ibídem que reprodueix les paraules de l’alcalde de Brooklyn.
[13] El títol del quadre va canviant segons el medi, doncs trobem que per al Dominical de El Periódico del 17 d’octubre li posa “Sagrada Virgen María”, a l’Avui del 6 d’octubre en diu “Verge Maria”, a La Vanguardia del 3 d’octubre Xavier Mas de Xaxàs, corresponsal a Washington en diu: “Holy Virgin Mary” (que si no m’equivoco i amb el permís de la Professora Marta vol dir: “Santa Verge Maria”), però es que al dia següent El País en torna a canviar el nom i en torna a dir “Virgen Maria”. Em quedo amb el nom extret del corresponsal de La Vanguardia, sembla el més fiable.
[14] Vendrell, ibídem.
[15] Sontag, Susan (1997) “Estilos radicales”, Santillana, SA (Taurus), Madrid, (1969). Pàg.30
[16] En aquest primer punt – i no en el següent – remetem-nos – a la nostra imagineria i no pas a la Guineana que sembla reivindicar l’autor.
[17] De fet, Vargas Llosa ha carregat en els darrers temps contra els pobres “rastafaris” i contra el Sub-comandante Marcos, i en un llibre compartit va anomenar a la gent d’esquerres com “Idiotes”. Això marca tot un passat i un corrent que no el marca com gaire progressista.
[18] Guasch, Albert (1999) ” El alcalde Mecenas”, El Dominical de El Periódico, 17 de octubre de 1999, pàg.8
[19] Tomkins, Calvin (1999) “Duchamp” Ed. Anagrama, Barcelona, (New York,1996), pàg. 330
[20] Prats, Joaquim i Santacana, Joan (1997) “Com llegir l’art”, editorial Baula, Saragossa. Pàg. 26. La barralla és entre iconoclastes i anti-adoradors d’imatges contra adoradors d’imatges. Aquesta qüestió acaba resolent-se en un concili, en favor dels adoradors d’imatges.
[21] Guinea no ha estat sempre un poble colonitzat. Quan es refereixen a la història oficial, trobem que hi ha una història oficiosa i, a més, unes històries mítiques, i totes alhora constitueixen el “gran relat” – genealògic – de Guinea.
[22] Que en qualsevol cas, haurien de passar per un tribunal riguròs – i occidentalitzat en els mètodes – per passar a ser considerat més enllà d’una anècdota.
[23] Geertz, Clifford (1992) “Conocimiento Local” Traducció d’Alberto López, Editorial Paidós, Barcelona.