dimecres, 31 d’agost del 2005

El viatge com retorn. El mestre com antropòleg.

1- Model constructivista pels mestres catalans?
Molts cops els professors diem que construim les nostres classes fent una reflexió entre el que cal donar del currículum i allò que la classe demana i pregunta. Els teòrics constructivistes estan molt de moda entre nosaltres. Un dels constructivistes més coneguts és Liev Semiónovich Vigotski (1896-1936). Dins les seus estudis hi ha el de la Z.D.P. (Zona de Desenvolupament Propera), o sigui, “la “zona” que existeix entre allò que les persones poden descobrir o compendre quan se les presenta alguna cosa davant elles i allò que pot generar pel seu compte ”.
Realment la fem així? Probem d’apropar-nos per que ells siguin més autònoms a l’escola? És cert, que els professors som tan receptius que podem adaptar els diferents currículums a cada grup d’una manera diferent? Som tan capaços d’escoltar les veus de cada grup? En realitat, provem de fer-ho. Cal dir, però que hi ha una correlació directament proporcional i de creixement aritmètic quan el nen rep “bones” respostes. Sabem que aquesta fita és difícil d’aconseguir i que de fet, ni tan sols la mare i el pare, de vegades responen d’una manera bona al nen. De fet a les aules es fan tota mena de preguntes interessants, sense resposta, obvies, etc... i a nosaltres de vegades, per no sortir-nos massa dels temes curriculars ens veiem abocats a obviar-les o deixar-les per a un futur (i incert) debat de fi de curs, on ja res conte (per a ningú). Michael Apple citant un estudi dirigit per John Goodlad i uns col•laboradors diu “un aula prototípica mostra les següents característiques: El mestre parla i els alumnes escolten, a menys que responguin preguntes d’aquell o que treballin exercicis escrits; casi invariablement, preguntes tancades i fàctiques; poca retroalimentació correctiva ”. Com ens diu Bruner:
“La psicòloga anglesa Barbara Tizard explica un estudi en el que va tractar de fer una correlació entre les preguntes “interessants” dels nens i les “bones” respostes dels pares. El lamentable descobriment és que quan més gran és la probabilitat de que els pares donin bones respostes, tant més gran és la probabilitat de que els nens facin preguntes interessants. Però, per altra banda, donada la importància de les correlacions, el descobriment pot enunciar-se a la inversa: quan més gran és la probabilitat de que els nens formulin preguntes interessants, tant és més gran la probabilitat de que els pares facin bones respostes. De manera, que si bé poden dir-se coses específiques sobre “el bescanvi de consciència” dels més capaços als menys capaços, el que està en joc és segurament no un simple acte de voluntat sinó també una transacció negociable ”

1.1- Possibilitats reals de negociació dels currícula. Control cultural. Cultura legitimada des de dalt. L’aula buida i plena de conflictes. Negociació i revolta.De fet, són pocs els mestres que estan disposats a negociar donades les presions i obligacions que tenen . Apple diu que “sovint el text es converteix en un altre aspecte dels sistemes de control que analitzat anteriorment. Poc és el que queda a l’elecció del mestre a mesura que l’Estat envaeix cada cop més els tipus de coneixement que s’han d’ensenyar, el productes i les metes finals de l’ensenyament i les maneres d’aconseguir-los ” si aquí, afegim el tema de que s’han intensificat les tasques del mestres amb les reformes dels currícula i que això produeix un l’ofec al mestre... Temes aborridíssims són en realitat currícula tancats, sense un vincle amb l’alumne i el que potser sigui pitjor, un temari sense un vincle directe amb el professor i l’alumne. De fet, els currícula es creen a un despatx a partir d’uns “experts” en la matèria, que tenen la solució a tots els problemes possibles que preveuen des d’allà dalt, cosa que amaga indefectiblement un poder classista que fa que legitimi un saber creat des de les esferes de les classes dominants per seguir-se mantenint al poder. Negociar amb els interessos de tots els alumnes, potser sigui una actitud de revolta contra aquestes polítiques i els seus fins.
I potser que sigui la no negociació i adaptació del currículum a les necessitats dels subjectes que formen part de la classe el que faci que sols veiem problemes el que ens converteix en autors d’aules buides i plenes de conflictes. A més, si posem les estratègies planificades i mortes que ens provenen dels currículums, sembla que sols ho agreugi i es faci constatar (des de dalt i des d’aquí) la falta d’aules U.A.C. (Unitats d’Adaptació Curricular) que ja s’han demostrat que serveixen per borrar del mapa els conflictes existents i de segregar la diferència i el problema.

2- Un exemple d’Adaptació Curricular d’E.V.iP. en un cas concret. Re-coneixement, memòria i viatge. Cultura i cultura. Legitimació i cultura popular. Cultura popular com inici per a una construcció del coneixement curricular.
Una de les coses que més hem sorpren és com les persones aprenem recordant. Aprenem un joc nou que és com un de vell, però que incorpora dos canvis en la manera de contar i en la baralla escollida; o aprenem un estil que és exactament un altre vell però que incorpora la ironia en els seus títols, cosa que fa que canviï el nostre procés alhora de “llegir” aquelles obres. Sempre aprenem en contacte, amb el nostre magatzem de records (amb diverses estructures per temes que es superposen) i així, incorporar noves experiències.
Com a exemple, una experiència de classe. Una alumna feia una versió de “Tarde de diumenge a la illa de la Grande Jatte” de Seurat. Abans de fer-la, vaig aconsellar-la mirar els impressionistes, la importància de la llum, la seva relació entre els colors complementaris, etc – una certa llista mental que sempre, més o menys els repeteixo en aquests artistes -. Ella però, va començar fent una còpia d’un personatge dels dibuixos animats “South Park” – una série que fa Antena3 a altes hores de la matinada de dibuixos per a adults, on no paren de dir paraulotes, mostrar actituds violentes i que tant èxit té entre els nois i noies –. El personatge el feia en una mena d’illa. Jo la veia fer, perplex. Ella em diu que sols està copiant un personatge que surt dins el quadre de Seurat amb els colors complementaris com feien els impressionistes. “South Park” a un quadre de Seurat? Miro el quadre i atònit, el veig. Semblava que estès a dins esperant que alguna persona el veiés, com els dibuixos de “On està Wally?” on has de buscar el personatge d’entre moltíssims que apareixen. Em pregunto, aleshores, si, fins i tot, el Paint Shop Pro– un programa de dibuix digital molt difós – ha estat el culpable d’una mena de collage virtual. Miro una diapositiva meva i està allí, a la part central de la part esquerra. De front, mirant-nos, esperant a ser re-conegut. Cent quinze anys esperant l’Almudena.



A dalt a l’esquerre, Georges Seurat “Tarde de Diumenge a la illa de la Grande Jatte”, 1883-1886. A dalt, el detall en el que es va fixar l’Almudena. A la dreta, Kenny, un personatge de South Park, dibuixos controvertits. Aquest personatge, en concret, mor cada episodi.

L’Almudena va reconèixer el Kenny, en lloc de no-sé-què: el Kenny amb el seu vestit habitual. Mai no ens hauriem fixat en allò, en aquella semblança. No és que sigui una clau per a la història de l’art, però és un símbol que em pot ajudar a entaular converses amb ella i els alumnes, amb la seva cultura-tv. De fet, Kenny, és un personatge molt estrany. Mor cada episodi, “Excepte en un, que es salva”, m’apunten. No parla. Va dret cap a la seva inexorable mort en un silenci o en una espècie de semi-xiulet que és la seva veu, que mai s’entén. No hi ha intrascendencia possible per aquest personatge, que ho té tot perdut des del començament, la mort és part del seu paper i el silenci part de la seva actitut. A l’hora la seva (in)trascendència i irreverència cap a la mort ens esgarrifa i ens fa pensar en la profunditat dels personatges dels dibuixos infantils.

2.1 - Re-coneixement, memòria i viatge.
En realitat, la mirada és selectiva i direccional, dirigida pels nostres interessos (els records, està demostrat, són interessats). Ella busca allò que ja coneix i jo allò que ja conec, tots dos, lluitem per (re)conéixer. El professor tracta de proveir els nens de cultura – plena d’estudis, de motius clàssics, de dates, d’aconteixements històrics que a ell li semblant importants – i ells l’adapten a la seva cultura – plena de dibuixos animats entre altres coses -. Sabem, però que les seves influències han de ser tractades, però mai no hem d’oblidar-les. És un camí per aprofitar. És part de la seva constitució i part de la seva manera d’entendre el món.
Fa un temps, mentre passejava pel carrer Montcada (Barcelona) vaig passar en front d’una exposició de l’artista Rijkrit Tiravanija. Era una exposició on l’artista havia fet de dinar (un dinar típic de la seva terra) dins una caravana de fusta, que havia dissenyat per a l’exposició. Deia que el tema de l’exposició era compartir experiències de viatge.
Com vaig arribar després de la inauguració sols quedava la caravana, les publicacions i uns vídeos del National Geographic que anaven passant sense parar. Per treure temes hi havia revistes d’agències de viatges, la Guia Campsa – com viatge turístic – llibres de viatges – com el de Marco Polo i algun més – i assaigs sobre el viatge en general. Dins aquests darrers n’hi havia un de molt curiós i que vaig estar llegint allí sentat, tot sol, en mig de la immensa caravana de fusta del Tiravanija. Es deia “El viatge impossible” (Gedisa) i era d’un antropòleg que es diu Marc Augé.
Parlava d’un viatge que havia fet amb la seva família a “Disneyland París”. Anava explicant que veia. Es fixava en allò que (re)coneixia d’altres llocs que ja havia estat o ja havia vist. Per tant, al viatjar no viatjava, era una mica sempre tornar a casa. Suposo que per això, parlava d’un viatge impossible. Amb aquesta idea torno al treball de l'Almudena.
Ens posem una tasca nova cada cop que ens enfrontem amb una classe. Cada cop és una mica diferent. La nostra tasca de re-coneixement, molts cops es basa en la nostra predisposició a canviar a adaptar-nos a les necessitats de cada classe. Un esquema flexible permet més l’adaptació, que un patró rígid i mecànic. I quan entrem a una classe nova – en un nou curs, en un nou Crèdit – tenim de referència totes les classes dels anys passats al cap, per fer comparacions i per, en definitiva, buscar referències, per apaivagar la sensació de inestabilitat que et dona el fet de ser en un nou lloc, amb nous problemes. La inestabilitat que produeix el fet de ser de viatge. Viatjant contínuament tornem a casa – mentalment – per sentir-nos, en part, una mica millor i més segurs.
L’Almudena va viatjar per les terres dels impressionistes de finals del segle XIX i es va trobar, allí, al personatge de “South Park” allí esperant-la, com un Wally maliciós i com no podia ser d’una altra manera, la versió de l’Almudena es va dir “Diumenge a South Park”.

2.2- Cultura i cultura. Legitimació i cultura popular. Cultura popular com inici per a una construcció del coneixement curricular.
Quan parlem de cultura, sempre ens ve a la ment la imatge d’un llibre gegant i brut de pols, que sols miren, de vegada en quant, alguns erudits en la matèria. Ens sembla admirable. Sabem, també, que els antropòlegs quan van a visitar una nova regió de gent i volen explicar la seva cultura, parlen amb la gent del lloc. Ells reconstrueixen els seus esquemes mentals i ens l’expliquen a nosaltres.
Per què actuem de diferent manera quan exercim de mestres? No viatgem a una terra nova (amb un nom concret de curs i aula) on hi ha una serie de gent, amb una cultura (que prové d’una particular manera de veure i entendre la TV, sobretot) i de relacionar-se, de viure que els fa una ètnia concreta dins el nostre grup social?
Sovint, el que passa és que no tenim com cultura legítima la cultura que més els influeix, per que d’alguna manera és una cultura amb minúscules i que ens mirem (sense posar-hi massa atenció) amb certa recança. No donem cap valor acadèmic a allò que ells valoren tant, com per llevar-se a la nit per veure-ho o per aprendre a fer funcionar el rellotge del vídeo per programar una grabació nocturna, com em van dir els alumnes que feien amb capítols de “South Park”. No valorem allò que ells idolàtren, no els expliquem – no val la pena – com mira una persona adulta la televisió, entre altres coses per que reconeixem que és mirada per molts adults d’una manera que roça la ingenuitat. Sabem que hi ha una manera crítica de mirar-la que no és massa popular entre la gent, per que no hi ha hagut en aquest país una cultura crítica sòlida i popular, alhora.
Davant aquest despreci – nostre i vel•lat – per una part constitutiva i recreativa del seu món, no hauríem d’estranyar-nos de la seva rebeldia. És com si de fet, els vulguéssim esborrar el que saben, com si allò que detenten, no servís, com si el que ells saben no tingués cap valor de cap tipus, com si no tinguéssin història, com si fòssin receptacles buits. Ells es rebel•len contra la nostra visió. I es nostra, per que nosaltres tampoc ens hi rebel•lem. Hem donat la batalla per perduda.
Però la pregunta és, no hauríem d’aprofitar millor la cultura popular? Alguns diuen que la cultura popular que apareix a la TV és inaprofitable, alhora que també saben que és altament efectiva. I ensenyar-los a llegir la TV d’una manera crítica no seria un gran pas endavant que ens podria servir per reforçar les currícula? No se sentirien ells – els nostres alumnes – molt més valorats i amb moltes més coses a dir?



Toni Carrasco (1999).

3 comentaris:

  1. Perdoni, no sé si model constructivista o si un altre tipo de model que jo no entenc, i em preguntava mentre llegia (m'he parat aquí, per descansar els ulls) i perque se m'ha ocorregut una pregunta: Aceptat que el millor per als nens és una bona resposta, no seria millor una bona pregunta?

    Ho dic, perque així, vostés els mestres semblarien més persona i no ens preguntaríem tant els pares què diuen que és una bona resposta.

    Per cert, jo no en vaig mai fer mai cap de bona. Però em va agradar molt assistir a algunes classes. Vaig aprendre però no em faci dir què.

    ResponElimina
  2. Miri, una de les coses importants és tenir, com a mínim, un patró/model/marc d'aprenentatge en el que ubicar-se.

    I té raó, que vol que li digui... i he parat en que la cita, és bastant, direccional com que és sortida d'un llibre que vaig trobar i és antic, però que tampoc cal explicar - o crec que sí. Té raó en part, assumeixo que allí un poc podia manifestar en públic el no saber-ho tot i em va fer tirar per aquesta vessant en el article. Jo sempre la penso adaptada a la postmodernitat i al trencament dels grans relats i la adapto trencada.

    Ah, encara que no m'he trobat un nen amb una mala pregunta i no cregui que sóc mestre per haber-ne respós una bé. Però millor obrir el camp, d'acord.

    Cuidi els ulls, bon home.


    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Currículum oculto a traves de hacer el veredicto de una buena respuesta, no? Que es una buena respuesta sino una que parece abrir el campo de la realidad? Que es aprender sino ver más allá de lo que se veía?

    ResponElimina