Informe sobre la xerrada de Manuel Delgado a Caixa Fòrum de Tarragona.

dimarts 13 de desembre de 2011

De Venir.

El projecte en el que estic ara mateix és el que hem format part un grup de professors formadors de l’ICE tenim interessos en fer projectes per a posar en relació els instituts i els seus entorns.

D’altra banda, el nounat Centre d’art de Tarragona ens han invitat a participar en una mena de laboratori de treball en xarxa que ha creat – a partir de tres canals – abans de tenir seu, abans de constituïr-se del tot: un començament motor, sens dubte, dut per la Cèlia del Diego, el grup Aula a la Deriva, a través de la vinculació del Javier Rodrigo i Sinapsis. El projecte del Centre d’art en el que – com a grup – hem estat invitats es diu “Obert per reflexió” i és impulsat amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tarragona, els Serveis Territorials del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, l’Institut Municipal d’Educació, l’Espai Jove Kesse, el Departament d’Estudis de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona.

El nostre projecte és una mica poder crear ponts d’interessos entre el nostre treball – fet de relacionar instituts amb els seus contexts de producció – i el centres artístics i sales d’exposicions, etc. La idea que tenim es fer treballs – ja veurem com són - que enllacin els sabers i coneixements de l’institut amb els sabers i coneixements del seu context, per aquest motiu tenir contactes amb aquests projectes de treball en xarxa pot ser molt positiu.

En aquest projecte se’ns invita a presenciar una xerrada-col·loqui del Manuel Delgado.

I arribar.

Arribo just, com sempre, però sé que hi ha algú que sempre arriba un xic més tard als llocs per que també ha d’estar a cinc mil llocs alhora o això em sembla, el Manel Delgado. M’uneix amb el Manel alguns diàlegs i discusions que plegats vam fer en un altre temps, en altres llocs, sota mil noms, en uns altres cossos més joves i en molts moments, fins i tot, difícils. El Manuel Delgado fa un Seminari de Cultura Visual – o així vaig saber d’ell, la darrera vegada – dins el Máster de Cultura Visual de la Universitat de Barcelona, a més de fer Antropologia, i formar part de la Universitat d’Història de l’art. També participa en xerrades i és convidat constant a la radio. Ni ens coneixem massa, però sóc amic seu.

Aparco – pagant – i em dirigeixo a Caixa Fòrum. Com sempre m’equivoco, faig – com diu la popular Llei de Murphy – el camí llarg per arribar massa just i acabo a la Sala d’exposicions de Catalunya Caixa. Tots els centres artístics s’assemblen tant i jo sóc tant de matissos... M’envíen cap a dalt, Pujant la Rambla a l’alçada de la font, em va dir la senyora de l’entrada, Vengadéu.

Ja he arribat. Faig una ullada i penso que serà en el xaflà de dalt, no veig una col·losal entrada a més hi han obres cap a dins. Creuant el carrer un home que em sona: Manel, va que arribes tard, No crec que comencin sense mi jeje,... ja arribo. Just a l’alçada: Per aquí, dic jo, tractant de creuar el carrer, No, no, per allí, diu la noia que l’acompanya (que es l’artista Andrea Corachán Amus), Ah si? es pregunta el Delgado,... Andrea, ja hi havies estat, com sabies que era per ahí? Anem de dret cap a l’escletxa que deixaven passar les obres i en l’aprimament del carrer a causa de les obres de re-acondicionament urbà: l’entrada.

Entrades.

Entrem i a ell el rep el Carles Marquès mentre jo demano on s’ha d’anar per anar a la seva conferència.

Entro en una mena d’aula magna buida – amb 15 persones – amb seients de molla, tot lluent i molt net, davant una taula amb un plafó publicitari amb el nom de la sala i, al darrera, amb micros de conferenciant modern i cartellets anunciant que el Carles Marquès seuria a l’esquerra de l’espectador i el Manuel Delgado a la nostra dreta. Així va ser. Havia quedat amb una companya del grup per assistir a la conferència i així és, primer arriba la Eloïsa amb la bossa.

Al poc, entren els conferenciants i s’asseuen. El Carles Marquès presenta el Manuel Delgado que comença l’explicació de l’exposició que hi havia en el vestíbul del Caixa Fòrum. Ni tan sol havia vist que estava. L’obra que es presentava era una fotografia de la mateixa sala amb una mena de taüt al fons. Després de la xerrada inicial i durant el torn de paraula de l’artista va dir que en la fotografia del vestíbul del Caixa Fòrum havia tractat de jugar a fer-lo semblar un tanatori... o mausoleu, va dir l’Andrea, l’artista, Ja mirarem els llums, va contestar el Carles Marquès amb molt bon encaix i millor humor: “Si serveix per millorar l’aspecte del centre posarem més llum jeje”.

Des del LIMEN

LIMEN es el vestíbul de la cultura viva, explica Delgado. El limen es refereix a un terme antropològic que té a veure amb els estats socials que s’assoleixen dins l’estructura bàsica dels ritus de pas. Per l’antropología clàssica tenen tres moments: un primer moment de separació del grup, per desprès una separació i transformació i per últim una reintegració amb el grup, ja amb una altra natura social (sic) totalment diferent a la que el membre del grup tenia abans d’entrar al limen i acabar el ritus. El limen també és el lloc que indica el moment en el que no hi ha volta enrera, el moment que tota la maquinaria social ja és en moviment per transformar l’individu que ha entrat en aquesta segona fase, antesala de la culminació. Ja no s’és el d’abans, deia el Delgado, però tampoc no acabaràs sent com ara, ets al limen. El Delgado diu: L’home “en el limen ja no s’és el que s’era abans, però tampoc s’és el que es serà”.

L’adolescència envolcalla la docència als instituts. No ens hauríem adonat prou vegades de com tractem contínuament amb individus, col·lectivitats i grups en transformació. Com si de cop, ens adonèssim que l’institut és un lloc habitat principalment per limens.

De fet, entrar en una exposició d’art, en un centre artístic et dona compte de que acabes d’entrar en un nou univers diferent del carrer. Aquí el Delgado va fer una parada per explicar una mica – de nou – la gran diferència entre el carrer i el centre artístic. Les coses que passen al carrer semblen no tenir interès artístic, en canvi, n’està ple d’exemples de recuperacions de cultures com l’actual recuperació dels ambients de les discoteques dels anys 80, ara es veia exposat i, Ostres, afegia amb certa gràcia el Delgado, quan eres allí no ho semblava tot tan sagrat, no?

Al mateix nucli de LIMEN ells fan un projecte però l’art el defineixen els “entesos” que s’encarreguen de dir quines coses ens salvaran i ens faran pensar i quines no. El Delgado parla sobre l’exemple que la moto al carrer és una moto i, en canvi, dins del museu és una obra d’art (recordant l’exposició de motos del Guggenheim). El centre artístic revesteix d’una mena de centre del que val la pena veure pels turistes. Moltes vegades, el turista es veu totalment obligat a passar com una mena de pelegrí/penitent pels museus d’arreu on viatge. I què has de fer allí... a París, Al Louvre, cal anar a veure el Louvre, es responia a si mateix el Delgado. “La lògica del museu és la lògica de la relíquia. No ets turista sinó pelegrí. La lògica de la cultura és redemptora”. Davant el silenci sepulcral de l’auditori, Delgado va exclamar: Si solament faig que seguir Bourdieu!

Desprès apunta a que l’artesania i el disseny tenen molts punts en comú, que de fet, ambdos, han lograt quotes semblants de bellesa insultant, i que no troba com es poden diferenciar tant. De fet, es una atribució interessada molts cops.

 

Les institucions i la cultura viva.

Però la crítica dels espais artístics no és solzament una cosa que s’inventin ells mateixos, els que conformen LIMEN, ni tan sols que sigui actual en la crítica, sinó que segueix diferents tradicions crítiques amb els museus, fins i tot, des del mateix cor artístic de part del surrealisme, el dadaïsme, l’art conceptual... 

Diu la crítica als museus que els espais artístics exposen les restes d’una cultura viva, embalsamada. Com si el paper del museu fos matar la cultura, posar-li cartellets i llums focalitzades al cos recuperat d’Osiris i amb més o menys gràcia forjar-hi un text adient que jugués prou bé a cosir-ne cada part del cos recuperada.

Dins el museu - i per aquesta mateixa raó – deia Delgado, deixa de ser cultura viva – que és procès i transformació continuada – i es converteix en una mena de cultura morta. La cultura entra en els centres d’art i en aquest mateix moment mor i deixa d’estar viva de captar els processos, el moviment, la fluctuació permanent de la cultura.

LIMEN – com exposició artística – es un projecte que tractaria de captar el moment just abans d’entrar i formar part d’aquest espai mort, oferint una reflexió, un instant abans de sacralitzar l’obra d’art, per jugar a donar-li un sentit ple.

L’exposició feta per l’artista Andrea Corachán estava dissenyada per a oferir un instant de dubte, just abans d’entrar en l’espai sagrat de l’art. La idea que duu a terme l’artista es fer diferents fotografies dins els vestíbuls dels centres d’Institucions totals i sense persones. Diu el mega-tríptic que el projecte “convida a reflexionar sobre les eventuals analogies existents entre els grans contenidors urbans d’art i de cultura – museus, centres culturals... – i les institucions totals, espais destinats a confinar persones i sotmetre-les a un escrutini permanent: presons, centres psiquiàtrics, casernes, hospitals, cementiris, convents, reformatoris...”.

A mi em va recordar personalment al treball de la investigadora mexicana Lorena Méndez i que juntament amb Fernando Fuentes van presentar un treball sobre la imatge de les presons mexicanes molt interessant i que, d’alguna manera, plantejava una certa lectura a partir de la lectura que fa Foucault sobre el panóptic de Bentham de finals del segle XVIII fa construir cinc institucions amb la idea de veure sense ser vist: la presó, la fábrica, l’hospital, el psiquiàtric i l’escola. Són ara nombroses les recuperacions d’edificis fabrils per a fer centres d’art deia el Delgado.

La crítica a les institucions també és una crítica que d’alguna manera té a veure amb allò que s’institucionalitza. Quan dius, Això és un centre històric, ja t’estàs carregant tot lo històric que té, segurament en aquell mateix moment acabes d’expulsar la cultura del barri viu que hi havia.

També, sobre aquest tema va ser preguntat en si dins aquesta recuperació de barris i de tradicions estava amb aquests grups de recuperació d’antigues tradicions. Delgado va deixar clar que moltes vegades recuperar la cultura popular i tradicions té a veure amb cultura popular i tradicions que son ben vistes i que segons quines altres – com les dels braus – són demonitzades descarada i grollerament. Recuperar la cultura popular molts cops és el preu de ser monitoritzada, ventricuolitzada per part del poder. No solament aquestes recuperacions de la cultura popular massa sovint es fan sota el preu de momificar-les sinó que són dirigides pel poder.

També el Delgado va explicar l’experiència de la Plaça dura del MACBA i els seus moments de conquesta per part del poder: primer treure als “moros” – va dir xiuxiuejant, també la pobresa en general, les... No es pot dir Manel les putes no es pot dir i no ho direm, va aclarir el Carles... Diferents dispositius policials que no deixaven passar i circular lliurement a la gent, posant valles i furgonetes a banda i banda del carrer per després, poc a poc deixar passar exclusivament i potenciant l’aparició d’skatters “que és molt guay”.

El procediment és ben clar: construcció primera d’un centre artístic, mobbing d’indesitjables i tercer, recualificació i l’especulació.

Un dels primers invents fou el del Barri Gòtic barceloní que és una invenció de Puig i Cadafalch cap els anys 20 i d’allí tota una invenció sobre les finestres gòtiques... És fascinant, deia rient el Delgado.

…

En el torn de paraula, algunes preguntes sobre on haríen sinó de fer-se les exposicions artístiques a lo que ell respon que als “Bars carajilleros” cosa que fa riure a la audiència (i la Elo no ho sent i li repeteixo amb veu baixa). Als bars on la gent s’ajunta sense tantes ganes de salvar-se, sense l’aura sagrada.

I va haver un tipus d’indignació per aquesta mena de crítica del Manel Delgado per part de la Cèlia del Diego. Primer va tractar de dir que per ser una crítica tant ferotge, l’exposició artística no era trencadora sino més aviat discreta en l’execució, sense innovacions. Tens raó, va dir l’artista, no es trencadora ni innovadora ni res per l’estil, de fet tampoc ho busco, sinó que segueixo unes tradicions d’artista que busquen altres coses que no pas l’innovació.

L’altre crítica que li va fer la Cèlia va dirigir-la cap a un discurs crític amb la institució que fa possible el mateix discurs, tota una contradicció, no? Insalvable i em disculpareu, deia Delgado. S’ha de dir coses de la gent no, és clar, i quin paper fas tú aquí, l’increpava la Cèlia. Tens raó, estic en una contradicció insalvable, i tots d’alguna manera formem part d’aquest món contradictori, no? També pot semblar una mica paranoïc un centre d’art o museu que solzament fa cabre i dona veu a xerrades d’autolloança, no? cal ser crítics, deia Delgado, abonar-se una mica al que passa. Aquí em va recordar a aquesta posició d’entre el coneixement de l’antropologia i el construccionisme que fa que siguis d’un grup i que siguis capaç de fer crítica de la seva pròpia essència eterna quan saps de sobre que és una invenció social amb la diferència que n’ets partícep. A la vegada, tombar essències i formar-ne part essencial. Delgado deia: “Sabem què vol el poder i podem encara ser més lacaios si volem, però alguna cosa haurem de dir, no?”. L’alta cultura està al servei del poder, en lloc d’estar al servei de la gent. L’enderrocament del Kukutza (local juvenil de Bilbao) va mobilitzar un munt de persones, farien el mateix si s’enderroqués el Macba?

També recorda a la discussió sobre polítiques museístiques entre la tendència a la Democratització cultural – que determinen o intenten fer recerca i possibilitats per parlar dels temes que preocupen a la gent i on la gent sempre es parlada – i la Democràcia cultural de Quintana – que busca assenyalar els llocs on la gent parla.

La sortida.

A la sortida la Elo venia comentant amb l’Andrea el seu treball mentre baixavem al Hall on hi havia la seva obra i que encara no havíem vist. La fotografia del vestíbul del Caixa Fòrum que ja formava part de LIMEN romania penjada amb unes cordes amb marc. Una mena de tanatori, va dir ella, just en el vestíbul massa ombrívol i fosc.

Vaig preguntar-li A la Andrea Corachán si coneixia el treball de la Lorena sobre les presons mexicanes i em va dir que no.

També li vaig comentar aquesta certa lectura sobre Foucault que en feia LIMEN i que d’alguna manera faltava l’escola, No és una Institució total, No és clar, allí ja no et fiscalitza l’entrada ningú, s’entra – si t’obren – i quan arribis ves preguntant on has d’anar o ves tirant per intuïció. No, és clar, l’escola no és una institució total d’aquestes, tot i que s’escuartin de la mateixa manera els sabers que la formulin seguint l’analogia del panòptic, massa vegades, des d’una invisibilització que administra gestió dels individus des del veure sense ser vist.